Jo també mereixia la meva penitència; mes, com no m'hauria pogut atrapar, m'havia d'aplicar la indulgència d'altra manera. M'havia entaforat a dalt d'un armari, en un dels recons que es troben per anar a l'oratori. Com ell no m'hauria pogut abastar, ni em podia tancar a dins de l'armari, allà em va deixar estar i girant la clau de la porta de la sagristia, vaig quedar pres com un ratolí a dins d'una ratera. La presó era ben petita; era aquella amagada capella baixa de sostre, curta i estreta, que quasi no hi cap la mesa de l'altar, ni a sobre de la mesa hi caben drets nostres gloriosos Sants Màrtirs, havent-hi d'estar arrupits, que tot just es veuen entre la negror d'un antic quadro que fa d'altar. Semblen dos cristians del primers segles que fan oració a fons d'una tomba. Bona estona els vaig haver de fer companyia, perquè Mossèn Antón m'hi havia ben deixat estar. A l'últim, agafant un dels candelers de massís llautó que hi havia a l'altar i empenyent amb tota la meva força, la porta mig corcada es va esberlar de prop del pany, i cames ajudeu-nos cap a l'església per fugir. Mes les portes de l'església eren tancades, i era també tancada la sortida pel carrer de Sant Sadurní; i vet-aquí que em trobo sol i vern en un altra presó immensa, on tenia molt camp per córrer, mes no hi tenia res per la dent.