Jo et pressentia com la mar
i com el vent, immensa, lliure,
alta, damunt de tot atzar
i tot destí. I en el meu viure,
com el respir. I ara que et tinc
veig com el somni et limitava.
Tu no ets un nom, ni un gest. No vinc
a tu com a la imatge blava
d'un somni humà. Tu no ets la mar,
que es presonera dins de platges,
tu no ets el vent, pres en l'espai.
Tu no tens límits; no hi ha, encar,
mots per a dir-te, ni paisatges
per se el teu món —ni hi seran mai.