14 de gener de 1894. Ahir s'obrí novament el Teatre Principal. Sembla que la gent s'ha anat refent de l'estupor causat per la bomba del Liceu. Aquesta tarda les butaques eren plenes: també en les misses altes tornen a omplir-se les Iglésies. No obstant, apar que les classes més elevades encara senten l'esglai al moll dels ossos i no acuden als espectacles públics: n'hi ha per temps abans que els palcos i butaques tornen a treure la florida pomposa d'altres hiverns. Els vestits color de rosa, els blancs que es coronaven amb bustos escotats i lluïen amb el resplendor dels brillants, fugits ne són per llarga temporada. Dames i donzelles que no els menaven por ni respecte a les mirades lúbriques avui senten frissances que corren per sa pell al figurar-se que en ses espatlles nues s'hi pot ficar la mirada encesa d'un anarquista. Els diamants, que servien de mirallets per enlluernar els hòmens, s'amaguen perquè son brill no fereixi la vista d'un descamisat.
Les classes més altes no es poden divertir com el poble! Ahir temptadores, superbes, se reunien en els sitis públics, desitjoses d'ésser vistes, d'enlluernar desplegant un luxo pompós, que era com la quinta essència de la riquesa... Avui no es poden divertir sense por! Si això dura, no tenen més remei que convertir-se en una casta separada de totes les altres. Son retraïment és el triomf dels terroristes; l'enveja d'aquests se pot donar per satisfeta.