Impossible crepuscle al cap de Barbaria
Era primavera, l'esclat ufanós a les figueres de
cent estalons.
Era un camí llarg i estret, vorejat pel tomaní.
Endarrere deixem les cases, les terres de conreus,
el ramat de cabres i la vella.
Acabava el bosc de savines, acabaven les mates de romaní,
acabava tot.
Allí acaba —o comença, qui ho sap?—, el nostre món, aquesta
vida que s'escampa damunt illes.
Quanta, quanta mar als ulls! Tant d'horitzó, tanta infinitud
concretada en límits mínims.
És allí l'encontre amb l'íntima veritat.
Davant la nuesa dels blaus i els celatges resplendents, cauen
les màscares, es rompen les proteccions civilitzades.
Allí un és el card i l'olivella; la pedra netejada per
la pluja i el vent elemental.