Immers en reflexions reials, em vaig deixar arrossegar pel riu de convidats fins a desembocar en una sala immensa, plena de miralls, mobles barrocs i daurats, cortines de vellut, garlandes de flors i un excés de llum i de gent. Tot el que no tinc a casa, en resum.
Entre la multitud que omplia la sala dominava la parella formada per home de més de quaranta amb dona de menys de trenta. Ells, calbs i panxuts, amb cara d'estar pensant en el cash flow i en estratègies de mercat. Elles, joves, guapes i rialleres. Es practicava el zàping social: quatre paraules adreçades a un grupet, una salutació a l'altre i un somriure als de més enllà. Molt soroll per no res, ja que ningú semblava escoltar. Hipocresia. Farsa.
Un cambrer amb vocació d'equilibrista —s'obria pas entre la gent amb una safata carregada de copes que aguantava amb traça per damunt dels caps — em va posar una copa de xampany a la mà. Me'l vaig beure a poc a poc, mentre confirmava de cua d'ull que hi havia moltes dones guapes a la festa, però totes amb aspecte d'inaccessibles: els seus grassos acompanyants les vigilaven de ben a prop amb orgull de propietaris. Havien invertit en elles i no estaven disposats a perdre-les.
No coneixia pràcticament ningú. Ni ganes. De fet, aquella era la típica reunió on hagués agradat muntar un escàndol vint anys enrere. Fer-hi un streaking, travessant la sala en pilotes com un esperitat, o llançar-hi una bomba si hagués tingut collons. Ni que fos fètida: la qüestió era aixafar la guitarra i fer-los veure com eren de ridículs. La burgesia barcelonina, sempre tan falsa, s'exhibia al complet i, una vegada més, provocava en mi un sentiment incontrolable de rebuig. Max Riera, l'Outsider.