I si el conjunt de la Catedral de Tarragona n'és grandiós, los detalls encanten.
Lo portal gran del frontis gòtic, sobremuntat d'aquella rosa tan bella, per a no dir més, que el cèlebre transparente de Toledo, les dues entrades que donen pas a les naus laterals, amb llurs circulars roses de claror, trossos d'arquitectura romano-bizantina més formals, més posats, més regaladors que el gòtic, en un país com l'Espanya, on tantíssim i casi massa se'n troba per tot arreu.
Lo chor i son cadiram, l'orgue i ses pintures, un esplendor; l'altar major, un miracle en cap país del món realitzat amb més prestigi; lo claustre, un encantament; la capella moderna de Santa Tecla, un pom de flors; la volta de la capella del Santíssim, sobremuntada d'admirable campanile, una bogeria de geni; la capella del Corpus Christi, un museu; aquella altra joieta que darrera la Catedral hi ha, la capelleta de Sant Pau, una verdadera joia arqueològica, històrica, artística... Tot lo de dins, sepulcres: lo del gran rei en Jaume el Conqueridor, los de prínceps i prelats; tapissos, catifes, bandera de Lepanto, escultures; lo de fora, lo de dalt, lo de baix, lo que es veu, lo que és amagat, la fan digne d'una celebritat que no té... per mor dels mateixos tarragonins, que en general sols admiren o fan admirar la professó de les rates.