I les mateixes cases de Son Matamala s'esfondraven endutes per un procés de decadència talment com si s'haguessin contagiat de l'acidesa de la resina dels pins i de la saba del llentiscle, de les plantes amargues, que allí on queia matava els arbres dolços i les herbes tendrals, deixava la garriga únicament amb la vegetació que no produïa fruits ni tiges comestibles per als animals i les aus, els quals morien dejuns o emigraven. Els boscos poblats per les absències.
Així es dibuixava ja matxucat per l'ensulsiada el casalot de la finca, parets negroses de brutors, aigües i fums molt pretèrits, cada buc difícilment articulat amb l'altre, com si uns braons poderosos haguessin empès i xafat amb barroeria l'antic ordre. Una persiana que colpejava les frontisses mig arrabassades, ¿i per la qual guaitava sardònic un innominat rostre humà?
Una teulada abissada, per on s'escolaven els ruixats quan plovia i aleshores l'aigua corria per tota la casa, com si encalcés apressada una finalitat ignota. Les portes sempre tancades, la fusta en procés de podriment perquè el vernís s'havia gastar molt de temps enrere, i la pluja i les llavors arrossegades pel vent s'hi ficaven pels grops i clivells, portes que supuraven llepissoses i de sobte malignament florals...
I ni un remuc d'animal domèstic, l'escalfor de la potència cega, de les germanors implícites, habitava ja les estables de Son Matamala, esdevingudes cataus obacs on niuaven uns ratpenats grossos, vellutats, de mirada intel·ligent i fixa.
Amb els gossos defora, cinc animals esquelètics, els ossos punxant-los les pells com si fossin uns monstres escairats, mig cans i mig estrelles de mar, devorats per les puces i les paparres, lligats amb cadenes a sota del ginjoler d'un volum i un vigor desaforats, com si l'arbre no fos d'allí i l'hi acabessin de plantificar. Devora tenien dos gibrells emporcats, saturats de formigues, l'un amb aigua marronenca i l'altre amb una mena de menjar pudent, indefinit i escàs.
Els gossos no bordaven mai a ningú, allí tirats i letàrgics. Però quan una gallina o una persona passaven arran d'ells, l'un o l'altre esvergaven un llongo, i si la cadena els ho permetia clavaven mossegada. I les nits de lluna feien feredat: s'aixecaven tots cinc, s'alineaven davant l'astre com si obeïssin un dictat peremptori, i udolaven arruïnats fins que l'estel de l'alba s'emportava les tenebres.
Després, caminar des de les cases pel tirany entre el canyar atapeït i revirat pel vent, s'arribava a la bassa, ampla, quallada de cortines d'un llim vell, fort, sota murtreres i falgueres que l'omplien de raconades llòbregues, l'aigua un xarop verdosenc, les siluetes vermelloses i grasses dels peixos visibles només un instant i que travessaven la sospitosa fondària, ¿la regió infame que sens dubte s'estenia més enllà de la bassa?
Perquè després de l'aigua ningú no sabia que hi havia, l'aigua que sortia d'alguna banda... Alguns sostenien que totes les aigües del món es comunicaven, i llavors, si haguessin trobat el forat secret de la font de la bassa, per allà haurien pogut dirigir-se a qualsevol indret de la Terra. I d'altres deien que totes les aigües arribaven de les grans muntanyes pirinenques, inaccessibles i nevades, i que arribaven a Mallorca en rius per sota la mar: sempre explicaven que un mallorquí havia tirat un peix amb una anella d'or dins un pou dels Pirineus, i la bestiola setmanes després havia sortit ben xalesta pel canó de la font de casa seva a Mallorca.
I les granotes que raucaven cada nit sense parar, com una insolent manifestació de rebuig metòdic, una aparatosa advertència de Son Matamala sencera a tot Son Matamala.