I era aquella mateixa nit que el grup de milicians venien al Cantarell a cercar el pare. El pànic i els més greus pronòstics feren irrupció en l'ànim de tots nosaltres. Encara sento els crits de l'àvia: «Torneu-me el meu fill!», i els de la mare, a penes audibles a través de les llàgrimes. Tots tremolàvem davant el tràgic desenllaç previsible. Un alè dramàtic planava a l'entrada de la masia i a l'escala per on el pare baixava i on l'àvia i la mare l'acomiadaven, qui sap si per a no veure'l mai més.
En Pepet, el masover, amb un gest realment heroic, s'oferí per acompanyar-lo i per fer costat al pare. No sé si els milicians varen dir-ho clarament però en la seva expressió d'assentiment, s'endevinava una frase crua: «Veniu, no vindrà pas d'un».
El pare, a l'Ajuntament de Vic fou interrogat pel cap del comitè, en Freixenet. Va declarar que passava una temporada al Cantarell convalescent. El seu estat d'ànim, en aquell moment, els devia convèncer de debò. Li autoritzaren una trucada al seu metge i amic, el doctor Cosme Rofes, del Partit Socialista. Va abonar les declaracions del pare, fent constar a més la seva integritat com a republicà, demòcrata i catalanista.
Malgrat això, de tornada al Cantarell, «l'auto fantasma» que els conduïa, no va prendre la direcció correcta. Adonant-se'n, en Pepet els ho va advertir i, sigui pel que sigui, varen rectificar el camí i conduïren el pare i en Pepet al Cantarell.