I ara sóc jo qui té son, i passo el riu, que aquí és ample i poderós, a la recerca d'una ombra discreta prop del monestir. Intento, primer, tancar els ulls ajagut sota una figuera, però un trepig continu no em deixa dormir. Passen homes amb bous, muntanya amunt, cap als prats. Passa també un ase solitari, que em saluda movent una orella. Els homes i les bèsties troben natural que jo m'estigui ajagut vora el camí, però jo no acabo d'acostumar-me al pas dels homes i les bèsties, i, ficant-me al passeig que duu al monestir, verd i silenciós, m'hi faig el jaç amb més comoditat.
El monestir de Santa Maria fou consagrat l'any 1149 per l'arquebisbe de Tarragona. Assistiren a l'acte, al costat d'Artal, comte del Pallars, els bisbes d'Urgell, Barcelona, Ausona, Saragossa, Girona i Lleida. Aquest convent existia ja el segle VIII, i la seva senzillesa romànica produeix avui una impressió inoblidable.
Però avui això que fou viu i important està abandonat al seu destí de ruïna. Al davant i a l'esquerra té dos petits tancats on encara es llegeix «Cementiri municipal» i on l'herba creix fins a l'alçada dels meus ulls. M'he aturat, també, davant de la porta del convent. Sobre l'antiga pedra que es desfà, hi han posat un cartell nou acabat de fer: «Mujer cristiana: no deshojes la bella y delícada flor de la modestia».
El barceloní pensa, en veure aquest contrast, en contemplar la podrida teulada que un dia van beneir set bisbes, com s'ha despullat la dura i espinosa flor de la fe.
Em giro d'esquena, aleshores, al xiprer solitari que s'aixeca com una bandera de dol, i m'entretinc recordant la història de la Mare de Déu de l'Esplà xic i la Mare de Déu de l'Esplà gran, que la gent ha tingut durant anys i anys per mare i filla, a les quals ha adorat amb aquesta impressionant limitació humana.
Quan el sol s'abaixa em rento la cara amb l'aigua que llisca entre les pedres i, repassant el pont, de gràcia antiga, acabo de travessar Gerri de la Sal, i torno a sortir al camí. Els prats es presenten ara amb més atreviment, i no triga a obrir-se, a l'esquerra, una vall estreta per on arriben unes aigües que fan olor de bosc i deixen les mans fredes. Vénen de lluny, del pic Cometa, que s'enlaira més amunt dels dos mil quatre-cents.