I acabem l'itinerari al Grau de Castelló, des d'on -raona l'autor a qui resseguim els passos- no "seria difícil d'aconseguir les illes Columbretes", l'arxipèlag que es pot contemplar a uns seixanta quilòmetres. Fuster és brutalment sincer, però: "No he fet mai aquest viatge, ni ningú me l'ha recomanat mai"...
No m'estranya que no sentira gaire interès per "un grup de roques enormes, àrides i deshabitades". No farà igual amb Tabarca, on el reclam de la gent -escassa, però constatable- el forçarà a temptejar la travessia. Als Columbrets, tanmateix, hauria trobat un espai privilegiat al qual el seu caràcter de "roca deshabitada" li ha estalviat, encara ara, la servitud aclaparadora del turisme massiu. En un món on ja no queden paradisos, les Columbretes constitueixen un enclavament únic en tot el Mediterrani. Fuster potser no ho sabia, però ja a finals del XIX l'arxiduc Lluís Salvador (l'austríac enamorat de les illes Balears) havia publicat un llibre -en alemany- dedicat a la fauna i la flora del minúscul arxipèlag. El més sorprenent és que els tresors que hi inventariava han arribat fins a nostres pràcticament incòlumes.
Els Columbrets són quatre illots d'origen volcànic: l'illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot. S'hi pot trobar una subespècie endèmica de sargantana: la Podarcis atrata (més gran i de constitució més robusta que les peninsulars, gràcies a l'absència depredadors). Fins al segle XIX la zona se la van disputar els pescadors i els contrabandistes. A mitjan segle s'hi va construir un far, que estigué en funcionament fins a l'any 1975.
En l'actualitat el far està automatitzat i els únics habitants de les illes són els funcionaris de la Generalitat, que acullen els escassos visitants que arriben en vaixell des de Castelló o des de Peníscola.