Hi ha molt poca gent al passeig Marítim; des de la terrassa de la cambra d'hotel, veiem la sorra amb un color de bronze clar, un color que ens fa sentir com si els ulls tinguessin tacte per tocar-la. Si sortim a passejar, tot és desert i té l'aire d'una ciutat estrangera. Són plegats els para-sols, com flors estranyes de tela acolorida, a les terrasses dels cafès. Però ens podem asseure, arrecerant-nos, i mirar el mar. Hi ha, encara, alguna barca de pescador, i algun noi crida i corre en el capvespre opac. Al cim de l'escala, l'església és només un so de campana i la serenor d'una torre. I sabem que, en un carrer petit i nu, ens espera, al cau Ferrat -celada en una tènue claror, com al fons d'una vitrina-, la túnica, d'un vermell taronja esclatant, de la Magdalena penitent que va pintar el Greco.
El sol -un sol de posta, encara viu i fort- i el blau salí i la blancor d'escuma envaeixen ara, no gaire lluny del Cau Ferrat, aquesta tarda que recordo. Claror del cel i de l'aigua assaltant els finestrals, com si tota l'estança fos plena de mar.