Hem passat de la vall amagada del Ritort a la dilatada del Ter, els dos rius importants de Camprodon, encara que el primer sigui engolit pel segon davant l'escairada silueta del Pont Nou. Acabarem a la modesta conca de l'entranyable Ritortell, els allunyats dolls de la font del Boix, del Vern, de Sant Patllari. Sí, la solitud humida de la font de Sant Patllari, entre els prats costeruts i les arbredes hieràtiques, amb els seus tres raigs d'aigua extremadament fresca, la glorieta amb els bancs, la breu capelleta que explica en un decrèpit relleu d'alabastre la santa tradició del lloc: la mula tossuda que portava els sagrats ossos de sant Patllari es va aturar aquí, donà tres estrepitoses potades contra la roca i, extasiat miracle, saltaren els brolls d'aigua. I sant Patllari fou convertit en patró de Camprodon.
Des de fa gairebé tres segles, sentencia també una placa de la capelleta, si hom resa aquí un parenostre rep unes indulgències que li seran de veritable profit per a la salvació de la seva ànima, en la concepció aristotèlica del concepte. La vorera de l'Ocult. És l'aigua diamantina de la font, la que ens agombolarà pel regne de les ombres? Ho farà la llunyaníssima pols del baró monacal, etern genet mental sobre la idea de la mula? Estem en el regne de l'Esperit. I estem al de la Natura: Joan Maragall va sentir aquí també, probablement caminant trasbalsat entre la font de Sant Patllari i la del Boix, propera, la força del baf panteista.