Girona
Girona és al meu cor, com hi és la meva sang. És un aiguabarreig de biologia i de sentiments; quelcom que fa bategar els meus polsos i m'emplena la ment d'imatges evocadores d'una meva època feliç. Jo diria que em segueix pertot, ara més intensa, ara més apagada, una melodia gironina, feta de murmuris de rius, de tocs de campana de la Seu, de remors de vent i de fulles a la Devesa, i de cançons d'infant a la plaça de Sant Agustí, entre flauteigs de l'orgue del Cinema Paral·lel...
Evocacions que, damunt les ales de la poesia, es fonen en música de somnis indefinida però persistent, sobretot consoladora en les meves estaries d'home lluitador en les quals pesen més els records que no pas les esperances.
Oh, melodia estranya, seductora, incopiable, lírica ombra dolcíssima de la meva vida al llindar de la vellesa sense remei!