Galilea, lloc ventós
Galilea lloc ventós
garrida si et cal pujar,
dia de vent han d'anar
aferrats de dos en dos.
Galilea encastellada
damunt un penyal s'asseu;
si hi puges qualque vegada,
alerta a trabucar el peu!
Quina escampadissa blanca
de cases, fora camí...
L'ametler et farà amb sa branca
pessigolles de setí.
Veuràs l'ull blau de la mar
qui et guaitarà d'entre esculls;
serà florit el favar,
i et mirarà amb cent mil ulls.
Veuràs dins la casa estreta
entre nins bruns com un gri,
nines d'ulls violeta
i cabelleres de lli.
Sentiràs la xeremia,
aquest aucell sense niu
qui porta melancolia
a les festes de l'estiu,
bandejada i tota sola
que allà dalt vessa son plany,
i l'agonia consola
cantant, cantant tot sol any.
Quan la boirada llanosa
amollarà sos moltons
qui, en guarda silenciosa,
pasturen pels horitzons;
vella com una sibil·la
i torta com una rel,
una doneta qui fila
sortirà per mirar el cel.
i amb gest qui mal temps augura,
la filosa deixarà
remugant: pluja segura!
i la bugada entrarà...
L'alta boca de la serra
mama la pluja amb anhel...
a on acaba la terra?
on és que comença el cel?
I l'endemà, la diada
se llevarà més brillant,
com molt més amb plor rentada
lluu la cara d'un infant.
Vendran fresques alenades
d'embat, bell amic del sol...
A porgar el blat, veinades,
que el molí ja infla el vol!