Finalment, les illes Columbretes. Aquests illots que es veuen, els dies clars, des de la costa on he nascut i visc. És una expedició d'amics eixint del port de Peníscola, en una golondrina còmoda i nova, amb un patró vell í rondinaire. Hem tingut sort: el sol impera, la mar és beata i blava, el vent s'oculta. Ens ho confirmen els mariners: pocs dies a l'any com aquest darrer dissabte de juny. En la parla de la professió, és gairebé calma blanca. Calma blanca em sembla allò que en anglés s'anomena, un poc més tètricament, dead calm. Hi ha una pel·lícula de Philippe Noyce del 88 amb aquest rètol: la història d'un assassí, pertorbat i lúbric, que s'ensenyoreix d'un iot aprofitant aquesta calma extrema, pacífica, total.
Però el nostre viatge no és gens tràgic. Ans al contrari, tot se succeeix com en un vell títol de cinema clàssic: lògic, previsible, sense sobresalts. Trenta milles de serenitat, dues hores i mitja de blavor ebúrnia fins a albirar l'illa grossa i, al seu voltant, els illots més menuts.
La dàrsena que s'oculta a l'altre costat de l'illa Grossa -port Tofiño- és un doble cràter volcànic on nadar et restitueix alguna cosa del paradís perdut que sempre associem a una illa. Les Columbretes tenen precisament aquest caràcter paradisíac, almenys per a les aus que, en el llarg contraban entre Europa i Àfrica, escullen aquestes pedres deshabitades per al seu repòs. Nadar al port Tofiño: que estranya se'ns fa de vegades l'aigua, quan havia de resultar-nos el més natural. Hi ha una alegria específica que és la del cos dins de l'aigua, dolça o salada, límpida, primigènia.
A l'illa Grossa trobem un far i un petit cementeri. Això són bàsicament les petges visibles que hi ha deixat la vida humana. Després contemplem una vegetació escarransida, insectes endèmics, moltes gavines i les famoses sargantanes (Podarcis hispanica atrata, subespècie endèmica). Però sobretot una gran absència: la de les colobres, que sembla van donar nom als illots.
Recorrem amb vaixell les altres illes: la Ferrera, la Foradada, el Bergantí, el singular Carallot... La tornada és també suau. El patró té pressa. Deu ser un d'aquests penisclans que s'han fet rics amb la transformació del vell poble de pescadors en l'actual megalòpoli turística d'avui dia. El sol es pon mentre retornem a la costa. Hem anat a les Columbretes gairebé amb calma blanca. Els luxes més imprescindibles són els més fàcils.