Final d'estiu
Se ret el silenci, el vent de tardor,
senyora és del port la malencolia,
la mar queda morta quan marxa l'amor
enfront de la mar, la gran pena mia.
Oh buidor immens de l'amor d'un dia,
xuclat, sense cura, com vas de licor
de menta o taronja, que alegre encenia
de llavis a galtes, roses de rubor.
Mes, ja restam sols... els pins són xipresos:
ni veles, ni crit, ni rialles, ni besos...
Sols a contrallum, lluny se difumina
l'estela sonora, del cotxe, en marxar
-nígul blau, de pols, colònia i benzina-
que pobla la pena del meu cor i la mar.