Evoco el col·legi, Jordi. Que n'era, d'enorme, aquella mena de buc capellanístic, amb tantíssimes cel·les distribuïdes en tres pisos! De cada una estant, de totes les aules que anàvem canviant d'un any a l'altre, vèiem els arbres de la Ronda, sense fulles a la tardor, guarnits de fullam vellutat quan sonava la primavera. Cada cop que anàvem al wàter, amb permís previ, recorríem els passadissos, immensos i tristos, i el simple canvi ja es convertia en una mena d'aventura. I a l'altra banda dels grans finestrals, sempre tancats per no desfer la idea de gran presó, el pati s'amarava d'una solitud punyent, ja fos sota la gotellada tardorenca, ja sota el sol que preanunciava les vacances. Les parets i el terra semblaven tenir un color metàl·lic, i es veia la part del darrera de cases molt velles, amb un decorat de roba estesa, gallines a les galeries i vellets que prenien el sol. I va ser sobre aquelles cases atrotinades, en el cel dels primers anys cinquanta, que vam descobrir el zepelín.