Evocació
Érem ahir a la ciutat forana
quan la tarda rogenca s'esvania.
En la nova verdor de l'arbreria
hi queia l'ombra sospirosa i blana.
Si ara clogués els ulls la reveuria;
closa de rius i d'arbres en la plana,
amb l'enyorança d'una fe llunyana,
vella d'anys i de sol, daurada i pia.
La Seu crescuda en els roquers espera,
cega del blau, la calma de la posta,
com el tronc envellit d'una olivera.
Desfent-se com un tel la llum declina.
Una ombra lenta a la ciutat s'acosta
i amb un respir profund el riu rondina.