Es treballava en la construcció de la presa les vint-i-quatre hores del dia i, segons mossèn Lledós, cronista fidel d'aquells temps convulsos, era «un dels espectacles nocturns més bonics i fantàstics que podien contemplar-se, durant el període màxim de les obres, la il·luminació elèctrica d'ambdós campaments, o poblacions improvisades per als empleats de la Companyia, i els llocs on treballaven de nit gairebé igual que de dia nombroses brigades».
»Presenciada aquella esplèndida distribució de llums des de la part de Sant Jaume o del mirador anomenat "lo balconet", era de bellíssim efecte veure oscil·lar tants punts lluminosos enmig de la foscor que regnava en la resta del paisatge, des de la bombeta de 18 bugies fins al focus de grandíssima potència, els reflexos del qual es veien sobre les murmurants aigües de la Noguera Pallaresa, sentint-se al mateix temps el xiulet i la trepidació de les locomotores, el colpejar de les eines i el xerric de les broques d'aire comprimit en perforar la roca, que trencaven la solemne quietud que regnava en aquella hora a la resta de la comarca».
Un any després, a mitjan 1916, el mur de la presa arribava als vuitanta-dos metres d'alçada i es considerava ja pràcticament acabada. Entre els mesos de gener i abril de 1916 s'havien col·locat quatre de les set comportes de deu metres d'ample per sis d'alt; les altres tres estaven retingudes al port d'Anvers per culpa de la guerra. Havien estat dissenyades per una fàbrica de Zuric i, com que la grua no podia aixecar-les, es van haver de posar a pes, cosa que va suposar un esforç titànic.