Era sol post i donàvem vista a Sant Feliu de Pallerols, quan l'avançada avisà que es veia sortir una força per la part oposada del poble. Com no es tenia notícia de la proximitat de cap columna enemiga, se suposà que era dels nostres, que, tal vegada, s'apartaven, sospitant que nosaltres érem enemics. S'armà l'ullera de campanya del general i, abans que aquest hagués presa punteria, los qui teníem bona vista ja havíem comptat fins a una quarantena de cavalls que, formant tirallonga, enfilaven lo camí del santuari de la Salut.
—És l'Esquadró de la Sang! —exclamà algú—. Conec lo cavall boig del comandant, que va, com sempre, fent cabrioles de ràbia.
—Ah, bah!—féu lo general, retornant a l'assistent l'ullera—, deu anar a prendre posicions a Collsacabra. Se'ls hi ha d'enviar avís de que tornin, o si no els pobres hi prendran mal, de nit per aquestes garrotxes.
Vaig anar a complimentar aquesta ordre, destacant un cavall de l'avançada, que partí escapat.
Poc després entràvem al poble, a on cadascú tenia ja, per ésser-nos molt familiar, no sols son allotjament predilecte, sinó també coneixences i amistats. Per aquestos pobles, l'entrada d'una força carlina constituïa un dia de fira, no sols per a les botigues, cafès i hostals, que feien son agost amb la venda i suministre de mil objectes que ens eren de més o menos necessitat, sinó també per a les mosses, que anaven en doina, trabucades del seny pels minyons que uns amb altres, a tall de tropa, ne feien córrer una en cada poble.