Era diumenge i havent oït missa, anàrem a visitar aquell edifici que de la miranda es veu i que per sa peculiar arquitectura s'endevina ha d'ésser casa de la Companyia de Jesús.
Amb la impressió fonda i emocionant que causa sempre la presència real dels sitis on han viscut sers superiors, recorreguérem devotament la iglésia, aquell llarg corredor on en pintures ingènues són retratats tots los hèroes i sants de la portentosa família que el gran sant espanyol féu eixir de diverses nacions, d'entremig de societats i classes distintes, per a defensar fins a la mort los sublims principis cristians de la igualança humana, de la caritat individual, de la submissió, la humilitat, l'espiritualisme.
Trobant sols a mancar en aquell siti un monument grandíós fora la iglésia, dalt d'un soberg turó, que digués a propis i estranys: «L'Ignasi de Loiola que per nosaltres és Sant Ignasi fou també un gran home, en lo sentit històric, un paladí portentós, més transcendent i digne de veneració que no pas aquell Martí Luter qual feixuc monument de Worms és una protesta de la Balma Manresana.»
Feta amb reverència la mística visita, davallàrem al fòrum manresà i prenguérem cadira en l'assentada final de la Unió Catalanista a quals aspiracions, si han d'ésser profitoses per l'estimada terra nostra, vulguen donar protecció la Verge de Montserrat que d'allà dalt nos oïa i lo gran sant pamplonès qual esperit engendrà tals muralles socials.
I després de les emocions artístiques, espirituals, patriòtiques, de la jornada, vingué l'esplai d'un dinar amb companys que d'ara ençà són ja nostres amics i, terminat lo dinar i apagat lo soroll dels gots que trincaven a la prosperitat de Catalunya, prenguérem lo camí de la tornada dient a l'estrènyer tantes mans amigues: «A reveure! Visca Manresa! Visca Catalunya!