Enyorança
Pensaments qui volen com a caravanes
de fulles empeses pels mateixos vents,
si fossen visibles els meus pensaments,
passar els veurien les Quatre Campanes.
Des que se n'anaren per aquell camí
els que abans de l'hora de l'adéu etern
feien el viatge de la vida amb mi,
en aquesta vida m'hi trob un extern.
Mes no donaria mos jorns de tristesa
pel camí de roses de ma jovenesa,
d'abans de trobar-hi el bé que he perdut,
perquè fins llavores no havia viscut.
Una imatge nova, un mot de promesa,
els temps senyalaren de la plenitud.
Gesmilers, acàcies, caminals d'arena,
xiprer adormit,
que amb la rama plena
d'ales invisibles passaves la nit,
i a l'auba semblaves torre d'harmonia;
fulles escampades de la flor mustia,
ombres qui plorau,
soledat, silenci qui m'agombolau,
parlant a mon cor
amb la melodia
de tot lo que mor...
quan, la mort arribi, poc en gaudirà
de la vida mia, lo millor ja ho té;
pensaments qui volen, fulla de roser,
la flor de ma vida tota se n'hi va.
De les primaveres que al món esclataren,
sols unes poncelles que aquí se badaren
i ara se podreixen
a davall la terra... per mi no se fonen;
són les que coronen
les imatges pures qui me compareixen
i no m'abandonen,
dolça companyia de ma soledat.
Vénen i s'asseuen a devora mi;
el xiprer me parla d'immortalitat,
i de la celístia baixa en el jardí
dolça claredat.