Encara als anys trenta, poc abans de la guerra, els dies de fira i de mercat es podien veure grups de vells pagesos amb barretina. Qui la duia plana, qui de garbí. La majoria eren vermelles, alguna negra i abundaven les morades. La morada o «musca» era pròpia dels vidus, generalitzant. La negra significava dol rigorós.
A la comarca de Banyoles, a més de «musca», de la morada se'n deia «barretina brisa». És un mot que ni Alcover i Moll recullen en el seu completíssim Diccionari. Jo l'havia sentit a casa i a Can Gabañach, sastreria de la Plaça on, els dies de fira, muntaven una parada especial de tapaboques, faixes i barretines de tota mena. L'única referència escrita l'he recollit de mossèn Simón i Jubany —capellà de les monges Carmelites— a les darreries del dinou: «...Seguia aprés la bandera de la confraria de Sant Josep. La portava un jaiet, endiumenjat i amb llur barretina morada o brisa (com diuen); flotant aquella en l'aire sos blancs plecs...». L'adopció popular de la paraula «brisa», com equivalent de «morada», deriva segurament del color violaci de la brisa, és a dir, de la rapa i pell dels raïms, d'on es treu el vi petit.
Hi havia barretines de «dos intents», vull dir, vermelles amb folre morat o negre, que, girades, servien en casos de funeral, enterrament o condolença.