En un dels barris més antics, més solitaris, més rònecs i més freds de la ciutat, quan les majestuoses campanes de la Seu cridaven los canonges i beneficiats a l'ofici conventual, i aquests començaven a sortir dels carrers veïns, voleiant sos manteus i tenint-se amb prou feines los barrets de teula que la tramuntana pretenia tirar en l'aire, i per les portes petites de la immensa iglésia entraven i sortien los eixerits escolans amb lo roquet blanc i la cota vermella, aquells carrers, ordinària residència de les còngrues o incòngrues prebendes eclesiàstiques, sempre es trobaven animats i visitats en aquella hora per una legió nòmada de mendicants, escorreguts de tota la ciutat i de tots los llocs de la plana.