En Sebastià i jo anem a veure el Calvari, als afores de Vistabella. De la base del camí al cim del turó, es veuen dues files de capelletes, set a cada fila, que convergeixen, muntanya amunt, on hi ha l'ermita. Cada capelleta —com aquelles que tradicionalment es posaven a la vora d'un camí, o en una cruïlla, la petita imatge d'un sant o d'una marededéu— correspon a una de les catorze estacions del Via Crucis, que hi és representada sobre ceràmica. Algunes d'aquestes rajoles ja estan una mica escrostonades, i algun cap de Jesús, o algun fragment de creu, o de túnica dels diversos personatges, ara és blanc pel desgast. Aquest matí, arribant a Vistabella, ja m'havia sorprès aquest turó tan estrany, perquè de lluny s'hi veien plantades una sèrie de columnes blanques, un blanc que a ple sol contrastava molt artificialment amb la pell més fosca del turó.
Seguim unes quantes de les capelletes, les que es troben més avall. El sol es pon per darrera el turó, i el pendent fa que un seguit de creus es retallin, muntanya amunt, contra el cel. Aleshores baixa un senyor, pel camí que deu dur fins a l'ermita del cim, i veig que quan és davant de cada capelleta s'atura, i posa una mà devota sobre cada ceràmica, i si això és costum popular m'explico que la superfície esmaltada de les rajoles hagi saltat en bastants punts. Quan passa pel nostre costat, veient que estem aturats contemplant les capelletes que tenim més a l'abast, ens diu:
—Hay que subir hasta arriba, ¿eh?
És un home voluminós, fer el Calvari li deu suposar un cert esforç, i l'exercici de salut física es deu afegir a l'exercici de salut espiritual. El que passa és que nosaltres ja hem fet, avui, el nostre modest calvari particular i laic, pujant a peu de Benafigos a Vistabella, sense aturar-nos en cap estació i sense guanyar, lamentablement, cap indulgència.