En Mèlic, dels Torrents
De temps que sentíem contar que la casa d'En Mèlic —el qual en vida dels avis feia prodigis— tenia l'entrada pel Claper d'Amunt ja ens planyíem d'haver-hi anat. Tants de rocs feien la passa curta i el camí perdedor. Ni percebíem el temps. Talment com sota el pont de l'estret del Cardener, a Vall-llonga. (Quants de dies, quants d'anys per a arribar-hi sense infrangir la llum ni passar les duanes?) Tot d'un plegat, quan ja gairebé no teníem esma per tornar-nos-en, hem vist en Mèlic dels Torrents, alt, secallós i peugròs, davant nostre, sense pompa ni vanitat aparents. Amb força de precs ens ha acompanyat al seu estatge i ens ha dit d'entrar-hi. Tot hi era rústec, i una cortina de teranyines amb espurneigs de tenebra n'allunyava el parament. Només concret, real, hem vist, damunt una possible taula, una bossa de cuir gravada amb dibuixos corniformes. A alguns ens ha semblat que en Mèlic escantellava l'engrut de la pipa amb la mà dreta mentre amb l'esquerra atiava el foc d'un braser muntanyenc. La brutícia que endevinàvem a les parets obria a la mirada paisatges amb timbes i espadats vertiginosos, i amples i il·limitades boscúries de pins esbrancats. No ens hem parlat gens, i ens miràvem refiats i malfiats alhora. Hem gosat avançar fins arran d'un cortinatge fastuós, de rica estofa carminada, el qual amagava l'entrada a l'alcova. N'hem separat les dues ales —en Mèlic feia com si no ens veiés o com si volgués somriure— i a la paret del fons hem descobert una pintura emmarcada d'or i de pedres precioses. (...Uccello? Della Francesca? Giorgione?) Els ulls del personatge emmarcat em miraven i em perseguien com el de sant Ignasi, de la Cova. Tot reculant hem vist que era la testa de l'Abellidor, escrutadora, turbulenta i inquisitiva. En Mèlic creixia davant nostre a pams evidents, li brollaven dits i més dits a totes dues mans, i tot d'ulls li florien a la cara. Hem retrocedit arronsats i senyats, i hem sortit. Del fons de la cisterna pujaven remors d'aigües fosques i de veus confuses. Hem tirat, corrents, amunt, cap al cim d'un turó. Tot hi era lluminós i definit, i érem presents a tot arreu, com si planéssim a vela. Hem vist, com si fossin a tocar, en Feliu i na Balbina que folgaven, purs i joiosos, a les frescors de la Mare de la Font; el noi de la mestra, tan ganàpia, que ensacava fruita de l'hort del proïsme; el metge com s'afanyava a amagar metzines de preu enflascades clandestinament i lligams amb receptaris del temps d'Arnau de Vilanova; la noia de la botiga —la Pepis— com s'esforçava, pitrera nua, adés rient ara parrupant, d'escanyar el promès, que es resistia. Pertot, per valls i munts, el foc, el crit, el clam, la crispació i l'orgasme forçaven les fronteres. Ja els dits generatius d'en Mèlic i els seus ulls que provoquen la Nit feixuga, enxarxaven cossos i estels. Un capellà de la rodalia, disfressat de motorista, amb el cap estranyament giradís, entaforat sovint allà on l'esquiven, invocava el no-res al peu del cercle màgic. Però, ja a l'altre vessant, nosaltres érem minyons de cor novell en una aurora de molins d'aigua i forns de vidre.