En Joan li va fer saber a l'alcalde que el seu pare volia un enterrament senzill: sense música ni guàrdies. Porcioles va dir que sí de tot, però va fer el que li semblà.
A la plaça de la Bonanova hi havia una gernació imponent. I és que durant la llarga malaltia s'havia anat creant un clima dramàtic. Tota la premsa de Barcelona, diaris i revistes, va dedicar-li el dia de la mort i l'endemà un nombre de pàgines mai no consagrades a ningú. A més, escriptors castellans com Aleixandre, Pemán, Calvo Sotelo, Eugenio Montes, Fernández Almagro, Lope Mateo, etcètera, van publicar articles molt elogiosos.
El cos de Sagarra, dins la caixa descoberta, estigué exposat a la seva biblioteca, just on hi havia la taula sobre la qual havia escrit tantes obres. Hi va desfilar una quantitat de gent impressionant. Jordi Carbonell, potser pel que havia llegit sobre l'enterrament del seu pare a El Poema de Montserrat, va preguntar: «On és la senyera?» Jo vaig presenciar com un pare aixecava pels colzes el seu fill petit, i amb emoció va dir-li a cau d'orella: «És l'últim poeta popular de Catalunya!».
Al carrer, un tipus anava apuntant el nom de tots els «traïdors» que hi eren presents! Quines coses passen en aquest país! I quan un escriptor conegut li va preguntar què feia i aquell «almogàver» li ho va dir amb orgull evident, aquell va replicar-li: «Doncs ja m'hi pots incloure».
Per raó que el domicili i la parròquia són veïns, el cap de cerimonial de l'Ajuntament va tenir la pensada que abans d'entrar a l'església, tots els presents, seguint, el taüt, donessin una volta a la plaça de la Bonanova. L'alcalde Porcioles hi havia portat la Guàrdia Urbana de gala i muntada a cavall, i també la Banda Municipal.
Es van repartir dues classes de recordatoris: les autoritats reberen el bilingüe —el poema no havia estat traduït— i el poble, el català. La Mercè i en Joan havien triat un vers inèdit:
Si has clos els ulls d'aquell que tant volies,
sents la fredor i la calma de la neu,
però, a mesura que se'n van els dies,
el mort viu i respira dintre teu.
I la memòria va pintant la imatge,
i en dir el seu nom el trobes més sonor,
i la barcassa de l'etern viatge
el lliga encara més al teu amor.