En el vessant que dóna a Mallorca, la Dragonera davalla en rost viu, formant esvorancs. Llevat de la zona central, als peus de Na Pòpia, on s'obre una coma de terra prima i conradissa. Aquí hi ha, també, l'embarcador de l'illa, Es Lledó, dins una cala tancada. Aquesta ribera dibuixa petites anses dins alguna de les quals l'aigua, encalmada, té un to verd clar.
La costa oposada, en el vessant que dóna a la mar oberta, cap al mestral, és tota penya-segat. Un tall feréstec, rogenc i negrós, amb forats on niuen coloms mariners i gavines de crit bestial. Hi ha, arran d'aigua, una cova fonda que els dies de temporal s'engoleix les onades amb un so rauc, creixent, fatigat. L'aigua hi és profunda, abundant de peixos.
És una illa de sol, aquesta. Vull dir que en dies solellats, especialment a les esplèndides primaveres, apareix viva, gairebé lluent. A l'estiu, amb les lleugeres terboleses que arriben d'Àfrica i que embruten l'aire, s'esmorteix, lleument apagada.
M'agrada de navegar cap allà, a sol ixent, quan l'aigua encara no ha perdut la transparència tremolosa de l'albada. El sol és darrera les muntanyes mallorquines, però va sorgint, ràpid i esplendorós. Mentre la barca avança, la Dragonera es va daurant a la llum taronja i la mar es tenyeix d'un blau clar, radiant. Salta un peix, argentat. La barca travessa el deixant d'un veler, curull de càrrega, fins a la coberta. Un dels seus tripulants crida alguna cosa inintel·ligible, tot agitant la mà. Jo faig igual. Em sento tremendament feliç. Hi ha —sempre la mateixa estampa mòbil— unes gavines que evolucionen darrera el paquebot, àvides de deixalles. 365