En aquell temps la platja era a on se troben avui los terraplens del ferrocarril, i per cert que l'enginyer que els construí, esborrá una de les coses de mes caràcter de Catalunya: la platja de Tarragona, així anomenada (per antonomàsia, com diuen aquells llibres que ensenyen d'escriure bé), amb exclusió de les immenses franges de palets i sorra que broden la costa catalana de Cap de Creus fins mes enllà de l'Ebre.
Al dir la platja s'entenia aquell retall de món estès sota el carrer de mar en lo quin vivien los pescadors, treballaven, renegaven, procreaven i morien. Menos los qui donaven fons per cent braces d'aigua algun dia de mig jornada.
La platja no era aquella de més a llevant o l'altra de més a ponent. Cada una d'eixes porta son nom: platja Llarga, platja del Miracle, de la Rabassada, del Cap del riu.
La Platja, sense qualificatius, era aquella soterrada avui.
Era més còmoda que la del cap del riu que la Comandància los hi dóna i ara ocupen, més a prop de la ciutat, més a redosso de les llevantades, més neta de palets i còdols marins, lo pla n'era menos inclinat.