Em vaig quedar a casa la resta del dia, disfrutant de la meva recuperada solitud i de l'espectacle habitual de la plaça, infinitament millor que qualsevol programació televisiva: la més variada fauna urbana tancada en una capsa de sabates de mida gegant. M'agrada la plaça Reial, potser perquè és l'única plaça uniforme, autènticament democràtica, de Barcelona. Totes les cases són iguals, fetes amb motllo, sense esglésies ni edificis oficials que molestin o que decantin la balança cap a la monumentalitat. Alguns, com el dibuixant Nazario, il·lustre veí de la plaça, la consideren «la sala d'estar de Barcelona»; altres, més tètrics, prefereixen comparar-la amb el pati de la presó Model. En qualsevol cas, està clar que la plaça és un món tancat, únic, on el temps sembla passar d'una manera diferent que a la resta de la ciutat.