Els murs
(Baluard de Santa Llúcia)
Avançats, mig despresos de l'antiga ciutat
present en tristos llums i taques que s'enfilen
vers l'ordre i la follia dels estels,
gràvida massa d'ombra sobre els barris de mar,
murs i roca penjats
damunt la negra mar insistent amb profundes remors.
Fou construïda forta contra els homes,
vella murada sobre més remotes murades,
i la seva duresa resisteix
així mateix l'assalt del temps.
Bastió solitari sota el gran do dels dies,
alta proa que intima amb la nit desolada,
companya de les coses duradores que el volten:
pla de conreu que contra els puigs s'esforça,
port, refugi final de llunyanies aspres,
i combatuts illots mar endins invencibles.[...]
Oh mur, germà del vent contra els penjolls fullosos
i les teves arestes esmolades,
germà dels segles de vaixells
a l'inici i la fi de llargs camins que es perden,
dels fars que entre tenebres t'arriben amb ulls ràpids,
també de la meva ànima, òliba als teus merlets,
que amb tu se sent desperta, dura, sola i antiga.[...]
Des d'aquí, bastió amb tanta de vida a l'entorn,
superba i no del tot ineficaç
peça d'un drama insigne, profund i inextricable,
des d'aquí ens sentim més units,
en pensarós aïllament,
als homes que han refet aquest tros de natura,
breu imatge d'un món més espaiós:
als qui varen deixar-lo, sols parat un moment,
al nostre amor inicial,
i als qui hi duran després treball i inquietud.
No foren només els anys auris
els de la nostra jovenesa,
car n'hi haurà de nous, i més clars de segur,
per a cada pit jovenívol;
i des d'aquesta nit i la teva ombra amiga
vull meditar en l'angúnia i el miracle,
en els oblits i els successius propòsits
de cada nova primavera.