Els dos criats ens fan passar al vestíbul amb una certa celeritat i allà ens adonem que la festa és a la planta noble, accessible per una gran escalinata blanca. Un desnivell que només la força de braços pot salvar. Dit i fet. Entre els dos criats i dos convidats endiumenjats se t'enduen escales amunt, sense haver-te de treure de la cadira. La senyorívola amplitud de l'escala i el seu traçat en espiral ho permeten sense grans fatics. Nosaltres tres et seguim amb dificultat, perquè el pes mort que traginen els teus portadors els provoca el desig d'acabar aviat, i pugen com un coet.
Quan arribem al principal traiem la llengua per la boca. La Teresa ens demana suport amb un panteix ofegat i ens posem una a cada banda per falcar-la. Som en un saló de música espaiós en el qual es poden encabir còmodament una cinquantena de persones.