Els avets
El qui venia de muntanya va dir:
- Que esparracats! Allí dalt, prou pugen valents.
Assenyalava. La taca negra, tou de boscam, al vessant, ran del cim. Forta. potent, trescadora com un ramat. I, amb tot, aclarida. Que ja sols els vells recorden la gruixa d'abans, d'aquells temps de l'últim llop, quan els avets senyorejaven, confiats i segurs, al lloc disputat ara pel faig. Els avets varen caure de mica en mica, sota la destral, per la gasiveria d'un amo bord. Ells, els augusts, els eterns, els inderrocables. La llavor, però, hi quedava, i la noble nissaga rebrota per damunt de les moltes rendes. I el vessant torna a negrejar i venç la blancor de la neu, a l'hivern. Els avets escampen el menyspreu del brancatge i pugen així, assotats per tots els vents, magnífics de solitud i de potència. I aquests, en canvi? Per què morien, aquests avets? Una vintena d'arbres, orgull del jardí. Havien crescut molt esvelts. L'alçada dominava ja la paret, el castanyer i el tell. L'ombra llambregava la calma de l'hort i es bolcava damunt les roses. I aquests gegants es morien. Es morien: a poc a poc, fulla a fulla, es morien. Ni l'aigua, ni els fems, ni la terra no els portaven guarició. S'anaven assecant, esgrogueint-se anyada darrera anyada, ara un, ara l'altre. Carcassa erma de verd, òrfena de nius, esclat d'estelles. El ferro de la mà armada no vulnerava ja la deixalla insensible. El til·ler humiliava l'avet, amb el reflex de la bellesa perduda.
Els avets prolongaven el sofriment davant la mirada. Feien la viu-viu, vells prematurs, invàlids, i tombaven el sol, esperant l'hora de la caiguda. Quin corc els rosegava? Era un virar inesperat d'una deu oculta? La raó, amb tot, no bastava. Algú va donar una versió complicada, a causa de l'altura:
-Són arbres d'alta muntanya. Aquest no és el seu nivell natural, i s'ofeguen.
Per què varen créixer tant, doncs? Per què no es morien de petits, durant la infantesa difícil? Havien vençut tants perills, i l'ull s'havia acostumat ja a contemplar-los triomfadors. Els avets eren senyal i fermança de continuïtat.
-Varen ser plantats per mi. Quan jo no hi sigui, aquests avets faran que se'm recordi.
Tristesa innecessària. Altres avets ocuparien el clot dels desapareguts i els renovarien. El meu pare, però, ja no hi seria. Uns avets. Generacions. Vida de l'home.
-Potser aquest no morirà. Potser aquest.
Cada any, l'esperança sempre falsa. Ai, que la malura no perdonava! I la casa, amagada abans sota la protecció dels arbres, mostrava ara al sol la nua duresa de la pedra. I tota la propietat esdevenia odiosa, per la mort dels avets.
- Que esparracats! Allí dalt, pugen prou valents. Es la saó.
És la saó? Teniu set, avets? Les vostres arrels furguen fondàries, en la recerca desesperada de la humitat? O és que enyoreu la fressa del vent, en companyia dels germans lliures? Correu, doncs. Encalceu-los amb un xiscle de vida. Que l'oratge fuetegi la vostra carn aspra, que el llamp cremi el tronc impassible, que l'aiguat descalci la soca immòbil i us emmeni al rial, cap al mar, en un llarg viatge. No morireu almenys sense motius, per ensopiment, perquè sí, com homes, com els pobres homes.