Els arbres de la roureda no sabien pas res de nosaltres dos, com els camins, el torrent de Sant Julià, els camps i les pollancredes a les voreres del Gurri, que acompanyaven el silenci de l'aigua quieta on deixaven la imatge quan el corrent era deturat per la resclosa desviant l'aigua pel canal del molí del Llobet.
Parlo de quan tot era net. Si havia plogut molt anàvem a veure baixar la resclosa. Aigua terrosa, grisa, ocre o rogenca, segons l'indret on havia plogut. Canviant de colors, impetuosa, arrossegant tot el que trobava. El brogit de l'aigua, en les grans avingudes, esdevenia tètric. A la cara dels pagesos es llegia el dolor per les desgràcies que el riu suggeria amb el patetisme violent de la torrentada.
El riu tampoc no sabia res de tu ni de mi, com els camins o els arbres, que tantes tardes d'estiu acollien els vigatans que anaven a berenar a la font d'en Bruguer o a la roureda del Cantarell. Grans i xics feien via per sota l'era de la casa on comencen els camins del bosc. Nosaltres passàvem les tardes a l'ombra dels roures, però érem els «senyors», vivíem al Cantarell i es veu que la nostra situació social era una altra.
Entre tantes famílies, entre tants infants jugant i corrent, cap coneixença, cap amistat. Els pares enraonaven sovint amb alguns de la seva edat que havien dut la quitxalla a esbargir-se. I, enmig de tantes criatures jo no podia pas somniar, als meus deu o dotze anys, que tu hi fossis. Els arbres tampoc no ho sabien, ni els camins.
Com que no et sabia a la meva època infantil, la teva presència no és per a mi un retorn. Venies d'una altra vida a la meva i fins després no he sabut que t'havies creuat amb mi en els meus dies d'infant. Així s'enllaça amb els retorns el prodigi de la teva presència, donant al pretèrit un ritme de perennitat, vestint l'anècdota, només sabuda, amb un estrany vel de misteri. Un misteri com l'amor que ha anat junyint moments d'ahir i d'avui, estructurant el nostre present on, si ens deixaven volar, aniríem a trobar-nos sota els arbres de la roureda per tenir la presència volguda del nostre ahir, ja preludi, no escrit, del llibre que anem fent full a full, d'un dia, d'un any a l'altre. \
Fins que les aigües del temps se'ns enduguin cap a l'ombra d'uns arbres eterns.