El vent va cobrar, en un minut, ressonàncies de vandàlica exigència. Guiscava, braolava. Es filtrava entre les teules molsoses, pels clivells de les portes que havien begut pluges i sol, empenyia les finestres mal ajustades, s'esquitllava per les moltes i desiguals cantonades del casalot. Dins la sala, es va traduir en onades de fumassa que s'apilotaven les unes sobre les altres. Havien posat a la foganya troncs de garrofer: el fum era pudent, incisiu, tothom plorava enmig de la pluriforme opacitat.
«És com un bosc per on haguessin de passar els déus», va dir-se Tomás Moro, esbufegant asmàtic, mentre s'envestia entre la broma amb algú a qui no va conèixer i que amollà un parell de renecs. Moro era un melòman, es delia per l'òpera. Les majestuoses veus com un miracle: creaven el món, les ànimes les obeïen. «Com el carboni motivant la vida», va reflexionar, preocupat com d'habitud per la modernitat. A Barcelona, a Madrid, havia vist els immensos escenaris fantasiosament fumerals pels quals eixien cantant éssers que figuraven pertànyer al Nord pagà i de les boires. L'or del Rhin, Parsifal, La Valquíria. I entrellucava per la sala de Son Taltavull, en les breus clarianes de la vaporositat, el bust d'una dona, mig rostre del capellà Arcadi amb gest espasmòdic, unes cames de nen amb mitjons llargs...
Sí, fregant-se els ulls que li coïen, una simfonia al cap, Tomàs imaginava els virils herois teutons amb tanta precisió que semblava que cobressin entitat material. Un rostre negre, encongit, pelut, els ullons del Dimoni, un cos nan i assegut amb insolència: Tomàs Moro va botar, sufocat, fregant-se encara més els ulls, perquè allò que tenia al davant no eren cabòries cerebrals, sinó una criatura maleïda i real. Una personificació de l'Altra Banda, que es concreta va i desapareixia entre la bogeria del fum i sota el sostre mateix de la sala, com si arribés allí dalt davallant des dels agitats espais exteriors.
Però Tomàs va reaccionar: allò era impossible. Fent braçades per esbargir la fumassa, va intentar de distingir millor l'absurda aparició, quan començaren els crits dels altres:
— Déu meu, què és això!
— Un mico!
— Idiota, un mico! No pot ser.
— Mireu-lo, mireu-lo, ara surt damunt la cisterna!
— Que no, s'aferra a una biga!
— No el veig...
— Sí, és una mona!
— Això és un desastre!
— El mico!
I el vent va amansir, l'ulular es debilitava com si algú fugís d'una batalla perduda. El fum va aplacar la fúria, va semblar que s'evadís darrere el gemec que s'allunyava. Una matisació grisenca va quedar enterbolint o dulcificant la sala, al centre de la qual s'agrupaven mitja dotzena de persones, totes de Pula i riolera la cara, portant alçada per damunt els seus caps una plataforma on, efectivament, hi havia un simi a la gatzoneta.
Els Taltavull estaven bocabadats. I l'àvia Brígida, inesperadament espavilada, va exclamar:
— El mico de Pula!
Els de Pula, amb un somriure encara més ample, van assentir:
— Sí, tia Brígida, és ell.
Tothom s'havia acostat al grup de nou vinguts: duien, sí, una mona dissecada. L'àvia Brígida, joiosa, li passava la mà pel pelatge. Havia sortit de Pula sentanta anys abans, per casar-se a Son Taltavull. Però en veure la gent d'allí, totduna s'hi afegia, enduta per una mena d'eufòria senil. Ells tampoc no oblidaven l'origen d'ella.
Els de Pula aquella nit estaven potser més satisfets del que solien. Provenien de mísers mariners croates, àvids i antics, potser de la Pula i dels illots adriàtics, que escapant del dogal de la noblesa i de l'allau turc havien arribat a Mallorca costejant i piratejant. Conservaven una insòlita propensió a una jovialitat rara, entre autenticà i excessiva, i a una crueltat cautelosa i sense fre, ambdues segurament reminiscències de quan en el passat indefinit els seus antecessors gaudien amb els successius botins, els quals també s'havien de guanyar a ganivetades. Dioclecià de Pula parlava als Taltavull com si mastegués un menjar apetitós:
— Us volíem donar una sorpresa! El mico es va morir, però no ho vam dir a ningú. I l'hem embalsamat Aquí el teniu, ben igualet que en vida!
— Mal viatge tingui la cadernera! —va escopir en terra Damià, mirant empipat el simi.
— És gros, això... — mussitava Marianna Mas.
Pula era una possessió o per ventura un llogaret, perquè ni els títols de propietat ni els llaços familiars resultaven allí clars, a més de l'anarquia amb què s'havien construït les cases, els corrals. I els problemes que hi pogués haver mai no eren dirimits a Orlandis amb l'alcaldia o la justícia, sinó a la mateixa Pula i entre els pulencs. A vegades, a un d'ells no se'l veia més ni cap pulenc sabia què se n'havia fet. O un altre apareixia amb un dit tallat o l'esquena llagada. Havien estat castigats per la comunitat? Ells ho negaven com si es tractes d'un suposat inversemblant.
A Pula s'hi arribava per mar, resseguint el dentat de les
cales, o travessant l'inhòspit Camp de les Exèquies, una de les puntes de la breu badia d'Orlandis, ermàs on des de la prehistòria els pobles que havien desembarcat hi havia cavat els seus enterraments: s'hi garbellaven ossos calcinats, ceràmica vermellosa trencada, estatuetes de bronze del déu Mart. El cementen d'Orlandis també es trobava allí instal·lat, mescla de tombes que a penes eren una pedra emblanquinada i d'altres que figuraven barroques monumentalitzacions de dolor. El sol hi batia, convertint-lo en una espècie de recinte de la pau o de la ira. I les boires marines s'hi arrapaven, deixant-lo com si vertaderament flotés a la regió última dels morts que esperen.
Igualment a les Exèquies aixecaven, en els segles precedents i en nom del rei desconegut i del distant Estat que s'haguessin fet amos de l'illa, la forca. Els vells recordaven encara els últims penjats per reial decret, els cossos balancejats per l'oratjol i envestits pels corbs i les rates, la bafarada de fetor que cobria Orlandis si el temps premia de ponent.
Constituïa l'indret de Pula un grapat de comellars i replaniols que tombaven sobre els penya-segats més braus de la costa, al peu dels quals i dins de coves guardaven els pulencs les seves barques, encara llargues i estretes i de vela llatina, com si fossin una derivació de les galeres. Amb aquelles embarcacions, sens dubte no pescaven: els hauria mancat estabilitat. Però podien navegar de pressa allà on fos, descarregar contraban... I s'havien erigit, amb la guerra civil, en la força més perillosa i més ingovernable de la zona.
La terra de Pula era magra, castigada pel salobrar que duien les brises. Només s'hi feia un llegum escàs i un fonollar gustós. I figueres blanquinoses i grasses. Les cases eren baixes, pobres, rodejades per un insospitat moviment animal: ases, gallines, paons, porcs, oques, vedells i fins i tot bèsties exòtiques, com un dromedari, faisans i gàbies de serps verinoses, de luxosa bellesa. Els pulencs se'ls menjaven i els venien. Era gent de treballs irregulars, sovint acusada de robatori —que gairebé mai no es demostrava— i habilíssima en mecànica: els animals corretejaven per damunt tota casta de motors, oblidats o lluents de greix, amb els quals també trafica ven. Els escatainejos es barrejaven amb les pistonades. La pudor d'excrements amb la deis olis pesants.
I enmig de tot s'elevava, gruixut i llis, el ginjoler esponerós: la torre del simi. Lligat al tronc amb una cadena i una argolla corredissa, la mona pujava i davallava amb una arriscada celeritat, i si arreplegava algun ésser vivent que no formes part del flotó de Pula, persona o animal, el mossegava i rapinyava com posseït. Els pulencs, també homes i bèsties, solien envoltar el ginjoler i embadalir-se amb les esperonades evolucions del mico.
I així van contemplar, un dia de tardor rúfol, com el simi de sobte es dreçava insòlitament damunt una branca i feia manades i emetia grunys a l'aire, com si dialogues amb una presencia que únicament ell hagués captat. I acte seguit s'estimbava, morí.
— El més difícil per al taxidermista va ser tancar-li la boca, perquè amb aquell discurs li quedà badada — contava com si xuclés una golosia Dioclecià de Pula—. La llengua, que la tenia molt treta, li vam haver de tallar. Però ni es nota. Ha quedat perfecte!
Els Taltavull assentien, dubtosos, alterats encara per l'aparició del macaco que, va dir-se Tomás Moro, semblava un ídol africà, allí entronitzat i hieràtic, lleig. La bella Egèria tingué arcades, Pol·lònia va fer el senyal de la creu, el comandant es tapava el nas.
Una de les tradicions que servaven a Pula, malgrat no identificar-ne l'origen, era la dels noms: Gala de Pula, Nicomedes de Pula, Lavínia de Pula, Constantí de Pula... Noms de l'Imperi. Dioclecià assumia el càrrec implícit de patriarca de Pula. Era un home gros, panxarrut, amb un poderós nas aguilenc. La boda de Brígida amb Benigne Taltavull havia estat un fet excèntric, en els costums de Pula i d'Orlandis, encara que en els temps darrers s'havien donat un parell mes de matrimonis mixtos.
Era la d'ells una raça no exactament albina, però tenia la pell descolorida i rossenca, fina, mentre els cabells els flamejaven de rojor. Pell que se'ls començava a arrugar de molt joves, i així, una dona de trenta anys podia semblar una anciana. Però hi havia les excepcions, figures d'estilitzada i harmònicaelegància. La sang bona de Pula, de segur, havia pres part en el motlle de la bella Egèria.
L'àvia continuava palpant adelerada la pelussa de la bèstia, se la menjava amb els ulls.
-Ui, quines pessigolles! Enlloc no hi ha hagut mai un difunt tan guapo.