El silenci encara dens d'un món completament increat, només l'interromp el bramul ancestral de la mar que Siro recorregué, amb ulls astorats, d'ençà d'aquella nit que la nau salpà d'alguna polis florida i el velam, empès pel vent i les tempestes, s'inflà en l'esperança de totes les terres mai revelades, de totes les històries amatents de ser iniciades i el miratge de les quals ell ha estat el primer de creure, amb aquella fe que només pot donar en èpoques d'increpació, la divina necessitat del misteri. També ha estat ell el primer a descobrir aquesta platja, durant l'aguait de matinada, des del pal més elevat, del qual estant es veu resplendir, amb tons d'aram que l'alba crea, un Mediterrani ple de sorpreses. Xiscla: Terra! Terra!, d'un crit nerviós que empeny els mariners a llevar-se tot d'una, els ulls encara entelats, i córrer cap a la proa vacil·lant, per tal de veure una immensa llengua daurada que en comptes d'esperar que la mar vingui a banyar-la hi corre a l'encontre, i s'hi endinsa. Ningú no sabrà mai quina primera bèstia diposità petjades desvirgadores en aquest sorral d'or. És com un repte a tots els actes que encara estan per fer-se; i Siro i el capità allarguen els braços cap a aquesta realitat, els mariners hi llencen fletxes carregades amb tot d'actes mai no intentats abans d'ara, els rems s'enfonsen i sorgeixen de nou i van deixant al darrera tot d'esteles petites que, en aplegar-se, formen una ruta més clara que el blau puríssim de la mar: assenyala el camí miraculós, seguint el qual aquest món nou ha estat, finalment, profanat. Cossos cremats per tot el sol de la travessia s'afanyen a córrer per la sorra, un seguit de tombarelles deixen traces frenètiques sobre la petjada inicial, qui sap si inconscient, de les bèsties sense nom. Enmig d'aquesta immensitat, que esporugueix en arribar la nit, els déus de la polis —ara remota— envien senyals favorables, i la divinitat més gran de totes, el nom de la qual no sabrem mai, bufa polidament des de l'horitzó, i els boscos d'immensa fosca que clouen la badia, com una muralla impenetrable, són sacsejats per un oreig deliciós, que un déu advers combatrà, aviat, amb el bram paorós que ve de les muntanyes...
Les muntanyes que clouen la badia formen una muralla encara més paorosa que els boscos que, començant als cims més alts, es precipiten cap a la plana solitud de la platja. Les roques que surten d'aquest mirall tot blau, on ja no queda ni tan sols l'estela dels rems, tenen la forma ineducada de criatures sobrenaturals, i potser han estat afaiçonades d'aquesta forma tan terrible per voluntat de la divinitat adversa, que, durant tots els segles a venir, seguirà flagel·lant la badia i tindrà nom de vent empipador...