El senyor rector li va explicar, sense més preàmbuls, que en Ciset de cal Peric s'estava morint. No era fill de Mura, el dallò, el Ciset. Hi havia arribat feia cosa d'un parell d'anys, no ho recordava prou exactament, i s'havien instal·lat ell i la dona en aquell casalot buit com si diguéssim. En aquest temps ningú del poble no els ha vistos treballar en res de profit llevat de portar un petit dallò amb quatre cols i quatre cebes, m'enteneu? Una altra cosa que havia estranyat molt la gent era que havia convertit l'era de cal Peric en un jardí ple de flors diverses i hom deia que la seva col·lecció de dallons, de rosers, era la millor que mai no s'havia vist. Però ningú mai no l'havia vist sirgar, m'enteneu el sentit? I diguéssim la dona se li acaba de morir; la vam enterrar ahir vull dir. I pel que es veu ell no té gaires ganes de dallò, de sobreviure-la. El senyor rector també li va explicar que la gent diu que diu, ja ho sabeu, oi, el cas és ficar el nas on no els demanen, doncs resulta que la gent diu que diu que el Ciset de cal Peric té un sac ple d'unces d'or i viu d'aquests diners.
- I ara s'està morint -va resumir el notari.
- Ve-t'ho aquí. I ha demanat un dallò, una cosa molt estranya.
Van haver de callar perquè la majordona, tota oïdes, els va interrompre amb unes pastes i un gotet de ratafia. Quan la dona va ser fora el rector va explicar la cosa molt estranya que havia demanat el Ciset de cal Peric: una confessió davant de d'allò.
- Una confessió davant de notari? -es va estranyar el notari.