El santuari de Queralt és un niu d'àguila, aferrat al cim rocallós. Consta d'una edificació immensa i mig esbalandrada, l'altra mitja renovada, on es proveeix de menjar i llit el visitant. La talla de la Mare de Déu que guarda és, sembla, del XIII. Vaig entrar dins el temple, de factura neoclassicitzant, on un estol de nenes amb estisores, aigua, pitxers i flors componien una decoració ingènua i barroca, camperola. És curiós: l'olor de flors dins aigua té, a les esglésies, una aroma especial, d'una asèpsia dolcenca i estimulant. A mi em recorda, de seguida, llunyans mesos de maig al poble, cantant davant una imatge de la Mare de Déu en la fresca penombra, defora el sol batent... Sento nostàlgia, però no voldria tornar a enrere.
Entro una estona a la cambra de treball del capellà de Queralt, atapeïda de llibres. És un home de mitja edat, alt, magre, un xic desmanyotat. Amb el temps, ens férem amics. Creu en Déu, en l'anarquisme, en l'Església, en la llibertat de l'amor. I somriu molt. Per un balcó estret, obert, sembla que damunt el precipici pregon s'albira la plana. Puja un aire fresc. Planeja, sobre el buit, un ocellot negre.
La serenitat, la meditació, la temperança... Hom imagina que, aquí, acompliria de gust preceptes monacals. Millor dit: que no li semblarien normes de vida allunyades de l'existència d'avui, que un escruixidor llibre d'hores no seria pas un anacronisme inútil.
El domini del paisatge que s'obté a Queralt és, sí, un autèntic prodigi.