El riu i la nit. Recordo una nit d'hivern a Camprodon. Els ruixats havien trompetejat la vall durant uns dies. La fosca donava a la vila deserta un aire medieval, remot. Jo passejava després d'haver begut, sopant, un vi negre excel·lent. De sobte vaig arribar al riu, a la confluència del Ter i el Ritort, obscur espai sota l'estelat vague, la perfecta silueta del Pont Nou erigida en dramàtica amenaça geomètrica. I m'envestí el poderós fragor dels dos tempestuosos cabals d'aigua, que cavalcant endimoniats, refulgint negres, s'envestien i es fonien. I emetien una humitat intensa, tenallant. Vaig fugir, sord del soroll i tremolant de fred. Semblava que un tumultuós avalot, el de la Naturalesa indòmita que davallava de les grans muntanyes, s'hagués apoderat del poble a l'empar de la nit. El vi em va retornar a l'estat de gràcia de les hores de la llibertat pregona.