El plor d'en Manelic
Com un cor rodolant, desfent-se en llàgrimes,
baixa del Pirineu en Manelic.
Abandona el remat, que bela i bela,
com mai en les altures s'ha sentit.
¿On va el rústic pastor, l'heroi ingenu,
glòria dels homes purs com ell senzills?
¿Que té por que, amb sos plors, les neus es fonguin,
com si la gran muntanya s'enternís?
Avall, avall, devers la terra baixa,
com un isard que corre mal ferit,
passant per entre llops (que encara en queden!)
va cap a la ciutat... Per què? Amb quin fi?...
Ha mort aquell que, en somnis, va concebre'l;
el geni que, amb argila i llum dels cims,
més a vora dels àngels que dels homes,
va donar-li la vida com a un fill.
Mireu en Manelic! Oh, com sanglota!
Regira les entranyes! Quin sofrir!
Mireu-lo de genolls, prop del cadàver!
Son cor plora per tots els cors humils!
I, mentre el seu ramat, a la muntanya,
perdut en mig les boires de la nit,
humanitzant la veu, bela que bela,
igual que sí plorés un món de nins;
el poble català, d'ànima pura,
el poble generós, sofert i humil,
veient la mort del seu excels poeta,
es fon tot ell en altre Manelic.