El pare Armengol va sortir a esperar-lo. S'assegué, a l'ombra d'un saüquer florit, en un pedrís que hi havia al marge del camí que menava a la Forcanera, o sigui la platja dels frares, i cercà amb la vista, vers la mar, el seu home. En descobrí un de nu, molt colrat, que, ajagut al damunt d'una roca inclinada, amb els peus al trencall de l'aigua, estava llegint, incorporat sobre un colze. Segurament seria el pare Sadurní amb el seu breviari.
Mar a ponent, mar a llevant, mar a migjorn, el promontori del Convent feia l'efecte d'un vaixell enorme, enclavat a terra per la popa. Quin aïllament! Quina dolça soledat! Les aigües eren tan serenes que la naturalesa del fons marí s'hi transparentava amb febles coloracions. Aquelles ombroses clapes moradenques, aquelles grogors i aquelles verdositats indicaven, respectivament, escamots de roques, arenys i herbatges submarins. A poca distància de terra va passar una barca, i semblava suspesa en una cristal·lina superfície sense gruix, per la qual s'estenien, llengotejant, els seus reflectiments lumínics, mentre que la seva ombra corria lluny d'ella pel profund sol marí, tal com, des d'una muntanya, veiem córrer per la planura la d'un núvol errant. Cap a l'horitzó la vista es perdia en fluïdeses ideals.