El paisatge no m'ha traït, ni decebut, com els amics. Ni la gent de la meva terra que em va rebre amb els braços oberts i m'omplí les galtes de petons plens de tendresa. L'Urgell i totes les comarques de Lleida, que he tornat a veure, no han canviat, he trobat el país com jo esperava i el somniava en els moments d'enyorament de l'exili. Les flors de camamilla de les ribes dels desaigües són més grogues i perfumades que enlloc més del món.
Els puputs dels alfalsars i dels blats, d'un vermell brillant com la cresta dels galls conqueridors. Les guatlles hi segueixen cantant el «set-per-vuit» i els pardals continuen ajocant-se, cap al tard, als mateixos salzers de la plana. Vaig tornar a les Penelles, i a Castellserà, i a Bellmunt, i a Tàrrega, i a Mollerussa, i a Ponts, i a Preixens, i a Linyola, i a Bellcaire i, a tot arreu, la gent del meu Urgell em manifestà una alegria sincera de retrobar-me.