El mercat de Calaf
A Calaf n'hi ha un mercat
que té molta anomenada,
no per tot el que s'hi ven,
per les seves verdulaires.
D'entre totes les que hi van,
les que hi van cada setmana,
n'hi ha una que és un sol
ofuscant totes les altres.
Quan el fill del rei hi surt
a donar una passejada;
quan hi surt el fill del rei,
quin seguici de mirades!
— Cavaller, bon cavaller,
més de quatre l'escridassen:
podeu prendre el que vulgueu,
que no us calen or ni plata. —
La més bella no diu res,
que les altres criden massa,
fins que el jove se'n sorprèn
molt ofès d'aquell desaire.
— Pageseta, qui sou vós?
Per què feu aquesta cara? —,
li fa el príncep davallant
del cavall que cavalcava.
Ara el sol és en un punt
que la plaça es torna calda.
Colometes a ple vol,
com repiquen les campanes!
— De Viver de Serrateix
no venia per complaure-us,
senyoret del cabell ros,
hereuet de poc reialme;
però ja que gallegeu,
digueu què voleu comprar-me
d'aquest bé de Déu que tinc
d'ous i fruites i viandes.
No porteu pas prou diners
i no estic, no, per fiances. —
— No vull pas comprar, respon,
res d'aquesta gran parada;
és a vós que us vull comprar,
és amb vós que vull casar-me. —
— Doncs, llavors, només us cal
que em doneu una besada. —