El Manol (fragments)
Quan el Manol, que ve de les Garrotxes,
dreça a compàs un gran meandre al Far,
romancejant, es dol, tocatardà,
i vers Lladó voldria adés tornar.
Traboca irat, al passallís, els cotxes.
Però els cavalls, sota el fuet que peta,
s'han redreçat amb esglaiat renill.
És un miracle, i tot s'ha fet senzill.
Serà ben lliurat, l'exvot del perill.
Vilatenim, què has fet del teu poeta?
[...]
El Far, forn apagat de terra cuita,
emergeix com una illa en el rogenc
esclat —maduixes i corall— del fenc,
desafiant de lluny el figuerenc
castell de pedra assedegat de lluita.
Vas néixer hereu, per la costum vetusta
que el primogènit posa al cap del banc;
ell és el tronc, la saba, el vi i la sang,
i quan el pare posa cabell blanc,
mesura el blat i tria llenya i fusta.
No veus dels camps l'ampla collita incerta,
i abans de l'hora prens la flor pel fruit.
Hereu escampa! Als daus la sort ha fuit!
Per món enllà t'endús el sarró buit.
Només roman el cor, que mai deserta.
Àvid pel joc, el teu espínjol fibla
la bota vella, i trenques el repòs
essencial del vell celler reclòs,
perquè el teu vi és la sang que et bull al cos
i vols seguir els camins de l'impossible.
T'endús un cor valent: l'esgarrifança
de l'estimada, el bes a flor de pell;
l'amarg refús, el paternal rampell.
I el pas del temps et va tornant mesell.
Entorn d'un nom, Dolors, el teu vers dansa.
La dansa pura de l'amor que estima
com un cranc que arrela al cor ofès,
il·lusió nodrissa del no-res
que sap adreçar el sòcol buit d'un bes,
la columna àgil d'una eterna rima.
Prominent el nas sota el xambergo,
mefistofèlic rius, Pagès de Puig.
Sota l'arcada cerques el sopluig
i, altiu, a penes saps trair l'enuig,
llavors que el pare, irat, deia: —Et postergo!