El llagut arriba a l'illa, banyada de sol. A estribord sobresurten els illots Calafats. L'embarcador d'Es Lledó es una caleta rodona, amb tres quarts de bocana coberta per una escullera. Aquí, la mar és estàtica, translúcida, com un rabeig d'aigua dolça. Un esbart d'ànecs, immaculadament blancs, tafaners, enrevolta la barca, amb el nedar compassat, coll dret. Devora el moll creix una planta carnosa, intensament verda, que exhibeix una portentosa i esclatant floració d'un malva fort. Al seu entorn zumzegen, feixucs, grups d'abelles rosses.
Salto a terra. Una quadrilla de sargantanes fuig, zigzaguejant. N'hi ha de petites, de la grandària d'un dit, i de grosses com un pam. Són d'un verd jove, clar i lluent. Tenen el cos llarg, esvelt. A Mallorca, d'aquestes no n'hi ha. Quan són un tros lluny em miren, de damunt una roca, el cap dret i estirant el coll. Trescant per la Dragonera, se sent sempre entremig de les herbes el fregadís de la sargantana, la veus com anguileja, corrent fent esses.
Enfront de l'embarcador hi ha una casa de planta baixa, de pedra. És la clàssica i anodina caseta del camp mallorquí, més ben construïda, però. És del propietari de l'illa, un andritxol gran i cepat, antic noliejador de vaixells i comprador de pinars, que ara fa una vida retirada. Hi té, ací de guarda - ell només ve a vegades-, algun dels seus homes, vells mariners o llenyataires. S'ho fan per torns, cada tres o quatre mesos, o cada tres o quatre anys, que passen en solitud, amb la visita setmanal d'un falutx que ve del port d'Andratx, duent-hi provisions. Viuen dins una mena de barraca, darrera la casa.
L'últim amb qui vaig parlar era un element prim, petit, d'una seixantena d'anys, analfabet i malfiat, que s'havia passat la vida a les garrigues, senyalant els pins que calia tallar. S'asseia a la gatzoneta, fumant, enrondat de sargantanes que l'observaven, i atalaiava l'horitzó, tot espiant el pas, lent i llunyà, d'un vaixell. Esperava el falutx setmanal ansiosament i, si els nervis el guanyaven, caçava sargantanes i després les matava bullint-les dins un pot. (Les Illes, encantades, p. 367)