El Drac
— Que si era gros? Sempre s'exagera, però per xarbotar
l'Estany amb la cua, havia de ser una bella bestiassa...
— Però, llavors...
— Llavors, com ara... qui s'hi enfronta amb una fera
semblant? Perquè de feréstec i golafre n'era tant, que pobre del
que arreplegava...
— Voleu dir que...
— ...que se'l menjava, és ben clar. Tots els dracs ho han
fet sempre. I el nostre —per dir-ho així— no quedava pas
enrere. Va fer veritables estralls: vailets, donzelles, homesferrenys... Prou estragada que estava la contrada, entre uns i
altres...
— I això, quan era?
— Tu diràs, quan Carlemany ens va treure els àrabs i
ens va deixar la seva gent...
— Voleu dir...
— Si fins es diu que el mateix Emperador va voler
batre-s'hi i —com tants altres cavallers— va recular malparat.
— Mentrestant...
— El Drac empudegava l'aigua, delmava la població i
destrossava camps i vinyes. Les vores de l'Estany presentaven
un paisatge profanat...
— I va durar temps, tot això?
— Força. De fet, fins que un monjo del Monestir, un
sant baró que es deia Mer, implorant el Senyor va acostar-se al
«Clot de la Draga», que es allà on tenia el cau l'animalàs.
— Be sé prou on és...
— Veus, home... Doncs, sense altra arma que l'estola, el
sant frare va fer front a la bèstia malastruga. I allà on no havien
pogut dards ni llances, va triomfar la humil presència del
servent de Déu.
— El va matar amb l'estola?
— No diguis bajanades... Mansoi com un anyell, el Drac
va seguir el bon fill de sant Benet fins a la «plaça vella», que
llavors devia ser ben nova encara...
— Quin avalot...
—Tu diràs... La campana tocant a sometent... Pagesos,
«propis del monestir», monjos, llecs, artesans, tothom devia
acudir... Llances, forques, espases, coltells, relles, aigua
bullenta, tot serviria per lliurar-se, per sempre, del «Drac de
l'Estany»...
— ... I la sang —negra i pudenta— escorrent-se pel
carrer d'Abaix, saltant cap a Canaleta, tenyiria les aigües fins
lluny, lluny...
— Quasi tan lluny com vola la teva fantasia.