El despatx de Carles Riba es convertí en una mena de sancta sanctorum i en una petita àgora de debat. A mitja tarda o abans, els diumenges i altres dies de festa, anaven arribant els contertulians i sempre n'hi havia un mínim de tres o quatre. En Riba seia en una de les dues butaques i els amics generalment al sofà.[...]
La tertúlia, a la qual no sempre assistia Clementina, tenia sovint, no sempre, un ponent que era el mateix Riba. L'àgora era lliure i depenia una mica de l'atzar o d'allò que el poeta portava a dins que s'enfoqués una conversa literària, s'obrís una amable discussió política o històrica, o que es fes oralment la crítica d'un llibre o d'una pel·lícula. Alguna vegada flamejava la polèmica i Riba s'irritava parlant d'un fet o evocant un personatge. Jo hi anava més els dies de feina que el diumenge, de vegades diàriament. I l'escoltava amb un delit inesgotable. Riba ens fascinava, tot explicant-se amb una rara precisió, fent incisos, amb uns gestos rituals i les inflexions de la veu per subratllar el que deia. Contenia la passió que s'insinuava i de vegades amb una anècdota, coent o pintoresca, brodava una situació o definia tot un caràcter. També feia al·legats o deia sentències.[...]
La presència de Clementina es feia sentir des d'una delicadesa extrema, però no pas amb complex i mantenint sempre la primacia per al marit, sense ni provar de fer-li ombra en res. No era, doncs, una convidada silenciosa. De vegades hi intervenia amb el seu parlar joiós i sedant, sense la passió de Riba.