El darrer dolç record hagué lloc al captard del dissabte...

El darrer dolç record hagué lloc al captard del dissabte 16 de setembre en la intimitat del romànic de Caselles. Enguany, com tots els altres anys, he celebrat amb el pare i avi Esteve Albert la missa per a la seva esposa Magdalena. Es trobava molt afeblit. Veure’l presidint rodejat pels fills i néts m’omplia de goig i, ensems, m’encomanava devoció. En abraçar-lo per donar-li la pau, era jo qui tremolava. Després, un silenci profund per retrobar-me. De nou, me’n vaig anar devotament cap a ell per donar-li la comunió. En comptes de dir-li «el Cos de Crist», tal com mana la litúrgia, vaig mormolar-li: «És el Senyor». Amb la mirada vaig sentir que després de tants anys encara no ho havia pronunciat amb l’entusiasme que ell volia. Era així d’exigent, el mestre Esteve Albert. Entre aquella primavera de 1957 al seminari de la Seu d’Urgell i l’inici de tardor de 1995 a Sant Joan de Caselles, han passat trenta-vuit anys amb pàgines intensament viscudes amb l’amistat de l’Esteve Albert. Els primers versos que em llegí foren els que, aïllat una temporada als Cortals d’Encamp, va escriure. Les seves paraules eren per a mi una nova música del Càntic a les Creatures de sant Francesc d’Assís. Les seves rauxes eren pàgines viscudes de la vida de sant Francesc, el creador del primer pessebre vivent. Avui, he de confessar que som nosaltres els qui patim les rauxes i que, per culpa de les «comoditats», com ho repetia l’Esteve Albert, no som capaços de comprendre aquestes vides místiques. Com sant Francesc, l’Esteve Albert s’entristia davant el materialisme i consumisme que ens estenalla.