El carrer on viu en Villalonga és estret, una mica sinuós. Grans portalades a cada costat, amples i austeres escales, la cisterna, les plantes de fulles verdes i allargades. Són les cases senyorívoles de Palma, d'una senzillesa quasi monacal. Als murs, encara hi ha les barres on es lligaven els cavalls. Aquest és el barri de la Seu, el barri de color ocre i silenciós. Les barbacoes on s'apilen turistes suats i histèrics són lluny. Aquí només el silenci, un clàxon que creua la plaça de l'Ajuntament o el lent compàs d'un cavall. Darrera hi ha el barri del xuetes, els jueus conversos de Mallorca, que, segons la dona d'en Llorenç Villalonga, «són molt devots; nosaltres tenim la mateixa parròquia que ells. Santa Eulalia, i per això ho sabem». Les beates i els capellans amb sotana travessen la plaça de l'Almudaina i els picadors, els gigolós que busquen estrangeres desfermades, es tomben a les platges de la badia de Palma. Les campanes de la Seu interrompen la somnolència de la migdiada.
En Llorenç Villalonga em rep en una sala fosca prop d'una taula on hi ha una safata de plata plena de targes. Em mira amb la boca mig oberta, els ulls inquisidors, el posat cerimoniós. Passem a una altra sala que dóna a un pati sense sol i ple de plantes verdes, l'escriptor, quan mira endavant, té el rostre allargat, aristòcrata. Però el seu perfil és massa agut i tallant. El seu nas és de forma corba i els gestos freds i elegants. La conversa llisca a mig to, entre matisacions, suggerències, entre la ironia i l'amabilitat. La seva dona, Teresa Gelabert, s'asseu en una gran butaca davant d'una taula-camilla i broda un petit mocador mentre segueix el diàleg. La tarda s'esmuny lentament.