El carrer Major, llarg i estret, va des de la plaça de l'Abeurador fins a la de Sant Pere, i gairebé traça la divisió del poble vell i del nou. Devora l'abeurador hi ha una creu, refeta, que celebra una victòria contra la morassa; després, un monument lleig i deprimit a favor d'un conterrani il·lustre, el pare Pasqual, monjo i abat d'una fundació del Císter, neoclàssic, solvent grafòman lul·lista. A Andratx ningú no l'ha llegit, malgrat haver pegat la brusca lul·lista —és clar que només verbal— alguna temporada. Devora el monument hi ha un pi gros, potent, ple de piuladissa d'ocells. Abans, l'abeurador era cobert, d'aigua fresca i amb penjolls de molsa. Els al·lots corríem per sobre l'arc, ens apedregàvem i espantàvem les bèsties que hi venien a beure. El carreter, si podia abastar-nos, ens esvergava una cinglada que ens senyalava la pell per un parell de setmanes.